09 de juliol, 2006

Trenta, coranta, l'ametlla amarganta...

(Publicat a Paper de Vidre núm. 31, maig del 2005)

Quan ja fa força temps que has fet els trenta i veus un llibre que pretén (passeu-me la prosopopeia —i la paraulota—) que te l’enduguis a casa —passant per caixa, esclar— posant-te d’esquer un títol tan xiroi com Ja en tinc trenta!, et fas un fart de riure. I ja em perdonareu els que rondeu la trentena. Abans de posar-me a desbarrar, aclareixo que no he llegit el llibre, d’un tal Jordi Silva i editat per Empúries, que potser està bé i tot. No ho sé. Tampoc el penso llegir, que el temps curteja i la lectura potencialment interessant és molta (sóc creient, encara). O sigui que no pretenc pas criticar ni tan sols ressenyar el llibre. Però el que sí criticaré de gust (pretext per a la desbarrada posterior), és l’altre suculent esquer, el de la contraportada del llibre (ja ho veieu: pel davant i pel darrere). Perquè encara que no hagi ni comprat ni manllevat ni per tant llegit el llibre, sí que vaig arribar a agafar-lo i llegir-ne això: “Jordi Silva analitza, amb un somriure als llavis, les angoixes de tota una generació criada als anys vuitanta que descobreix, quan fa els trenta, el regust amarg de la ressaca existencial.” ¡Apa, fot-li! Doncs si acabada la dècada dels vint ja tens ressaca existencial —¡i amarga!—, els que fa anys i anys per molts anys que l’hem finiquitada, afigureu-vos com devem estar: de trompa permanent a basca contínua, no ja amarga sinó d’una consistència indescriptiblement fastigosa i amb tendència a encarcarar-se: portem una brigada de neteja constantment al darrere, per si no ho sabíeu, que si no el món seria intransitable, ja us ho dic jo.

“El regust amarg de la ressaca existencial...” És que no me’n sé avenir, de debò, de tanta profunditat filosòfica com gasten alguns editors. I si això és el que ve a dir l’autor, i si a més pretén ser el reflex o mirall —retrovisor, of course— de la seva generació, anem aviats. Quan resulta que tu ja fa una bona estona que has traspassat la ratlla —i torneu-me a perdonar, sisplau— del mezzo camin (i si algun de més o menys la meva quinta em llegeix ho entendrà; els altres ja hi arribareu, espero i desitjo), doncs resulta, deia, que n’hi ha com a mínim per somriure caritativament (per la bestiesa ingènua, no pas per les “angoixes”) pels rebels que fracassaren (ai, no... dispenseu: pels amargs que ressaquegen).

Conec molta gent que està entre la trentena i la quarantena, pam més pam menys. De fet, em sembla que tinc tants amics i coneguts d’aquesta franja d’edat com de la meva pròpia franja (que encara no és la de ponent, tampoc, ep). O sigui que em conec una mica el “panyo”. I també em conec una mica jo per haver-hi passat, encara que el “panyo”, en aquest cas, estigui una mica més gastat. O apedaçat o renovat; segons com es miri. I fugint dels tòpics —o tot al contrari— per una banda dic que en tota franja hi ha de tot, i per altra banda dic, estrafent el poeta, que tota fulla pot ser verda eternament. També em podria posar més pedant i profunda i dir allò de Nihil sub sole novum, perquè tots hem patit algunes angoixoses dèries com les dels amargs ressacosos; tots hem passat —passem— per les adolescències successives —¿què és la vida, al capdavall?: apa!—, i en el fons tot és igual encara que pugui semblar tan diferent. Aviam —i és un exemple que m’ha vingut de sobte al cap, potser perquè aquests dies en veig moltes mostres al meu voltant— si no és per meravellar-se i sorprendre’s que els joves d’ara, malgrat tot el que saben i viuen i les possibilitats que tenen, i que les generacions anteriors no sabien ni vivien ni tenien, continuïn aparellant-se convencionalment i vulgar (vull dir casant-se o no, tant li fa) i procreant alegrement. Per tant, no sé si això ho fan per fugir de l’angoixa que el Silva aquest ens diu que tenen o bé per la pura i eterna inconsciència humana, que tots som uns inconscients, en el fons (i també en la forma).

Bé, m’estic embolicant, ja me n’adono; a veure si reprenc el fil: volia dir, però no en sé prou, que això de les amargues angoixes existencials és una collonada... sobretot als trenta. Una ridiculesa. Però que en general també ho és en edats més primerenques i més avançades. Res de nou, doncs. Ni sota el sol ni sota un rafal. Perquè també és cert que per més que ara, des de l’altra banda de la ratlla del camí, em facin somriure amb una certa commiseració els joves que els agafa —la naturalesa és idiota, què hi farem— la pruïja d’acoblar-se “establement” i multiplicar-se, no em fan somriure sinó riure obertament aquesta gent que ja en té quaranta i cinquanta i encara passa per una nova adolescència que també els empeny a (tornar a) acoblar-se “establement”... ¡i a criar! I això pel que fa a les dones (algunes, ¡pobres beneites!, fins i tot volen criar sense acoblar-se), que la mateixa naturalesa —a vegades sembla sàvia i tot— sortosament ens posa un límit, encara que algunes maldin per transgredir-lo. Perquè pel que fa als homes, la cosa encara resulta més divertida: veiem alegres xavals de més de seixanta i setanta i àdhuc vuitanta (si veinte años no es nada, ¡què han de ser cinquanta, recoi!) engendrant criatures que resulta que són molt més joves que els seus nebots o que els fills dels seus nebots. Res a dir-hi, res. Només que em sembla una mostra que això de les amargues angoixes existencials o és una enganyifa o és tan cert que la gent no les superem si no és a base de practicar la cega estupidesa sense límits, tinguem l’edat que tinguem (hi poso la primera persona perquè no us acarnisseu del tot amb mi i perquè també hi vaig passar —quan tocava, ep—, per la cega estupidesa, altrament dita instint de pervivència... i confesso que per d’altres estupideses —si no cegues, bòrnies— encara hi passo).

Però si volguéssiu un consell —que ja sé que no el voldreu i m’engegareu a dida— us diria, amb tot el cinisme de què direu que sóc capaç (que jo en dic lucidesa, ves, encara que sovint em sigui del tot inservible), que per exemple resulta més comprar-se un cotxe que tenir una criatura. Al capdavall, el cotxe sempre et serà obedient i no et durà maldecaps, més aviat al contrari: te l’entreguen amb garantia; amb moltes prestacions de sèrie en comptes d’haver de fer tu TOTES les prestacions; t’ofereixen un finançament còmode; la majoria ja porten direcció assistida i airbags (¡molt importants, la direcció assistida i els airbags!); te l’arreglen si se li creuen els cables, i si ja t’ha vençut la garantia, amb una tarifa inferior i una rapidesa superior a la d’un psicòleg (i a diferència d’un psicòleg, els cables els solen reconnectar bé)... I quan ja no et va bé, el canvies sense cap remordiment i llestos, cosa que amb un fill mai podràs fer. Sí, ho confesso... és que he decidit canviar-me el cotxe (que ja tocava), que arriba un moment a la vida que ja només pots fer el que pots fer. O sigui que si algú vol un consell des de la veu de l’experiència... Re, re, ja callo.