De com complir amb un home insistent

(Text publicat al llibre Paper de Vidre, editat per LaBreu Edicions el març del 2005.)

Amb un home insistent però que és tot un cavaller, especifico. Insistent i galant. Un home que, qui el conegui segur que hi estarà d’acord, caldria anomenar Sir William. Entre altres coses, per l’elegància, la delicadesa i el tacte... amb què sap insistir i insistir fins que no te’n pots escapar i acabes cedint, dient que sí, que el que vulgui. O és que potser a aquestes alçades descobreixo que sóc una dona fàcil a segons quins requeriments, que també pot ser. Perquè no sé si tothom hi ha tingut la mateixa experiència, amb Sir William...

Anem a pams. Els altres redactors de les pàgines escollides d’aquest llibre no sé fins a quin grau ho van viure, però jo vaig patir un veritable assetjament mirallesià requerint-me de lletra. Pel cap baix una desena de amails (no és un error, la a, no). Jo em feia l’estreta amb l’excusa —certa, però excusa, com sol passar— que anava atabalada per moltes coses i que ja ho veuríem. Primer li dic que em sembla que tinc una cosa i que a més m’ha donat la idea per enfilar-ne una altra, i que gràcies i tot. Després li dic que no, que li envio una mena de conte (molt poc convençuda, però és que tenia l’extensió papervidriosa preceptiva), amb el requeriment (jo també en sé, eh) que sisplau em digui del tot francament què li sembla. Ell, llavors, cavaller complidor, m’envia una “anàlisi del conte” (“no t’espantis per la grandiloqüència de l’assumpte de l’email”, diu) en què el senyor és del tot franc —summament delicat, però franc— i em diu que és llegidor, però que... I té raó, ja ho crec que en té. Però per acabar de sortir de dubtes (torracollons i cagadubtes; això també ho tinc) encara li envio la cosa a un altre senyor —que no nego que un dia també pugui ser mereixedor de l’amatent títol de Sir, donada la paciència demostrada— que també té un nas molt fi per les coses de la lletra. I llavors ja no em queda cap dubte: el conte és una merda amb totes les lletres (i mira que les vaig triar, les lletres dels pebrots). Res, Teresa, fes cas a Sir William, que et diu que li agrades més en l’”assaig” o l’”article”, aquelles coses que fas al weblog i que ell en diu així (aquests cavallers, ja se sap). Li emailo que si manté el que m’havia dit per telèfon (sí, a més dels contactes a/emailers, també hi ha hagut alguna cosa telefònica), allò que em donava uns dies més, li “assajo” una altra coseta, i que sisplau esborri el conte. Em diu que sí, que fins i tot “podem allargar-ho encara una mica més: et concedeixo aquest cap de setmana i tot ;-) [la icona és seva, com és obvi], i m’ho pots enviar dilluns o dimarts” (m’ho diu el dimecres 19 de gener).

Llavors, la nit de dimecres a dijous resulta ser una nit d’insomni, i entre regirament i regirament sota el nòrdic (no, no... cap paio ros i alt, ¡què més voldria!), vaig pensant: “¿i què cony li “assajo” ara, al Miralles?”. Et voilà: a vegades hem de prendre’ns les paraules que sovint diem en sentit figurat en el seu pur sentit recte: “cony” (i també gairebé “li assajo”). I a més tinc fresc el record d’allò tan suggerent que “podem allargar-ho encara una mica més” i que em concedeix un cap de setmana i tot. ¡Sencer! ¡I no només sencer: com de pont llaaaarg! ¡¡¡I amb picada d’ullet!!! Ja ho tinc: “li assajaré”, “li articularé”... una cosa eròtica. Tres quarts de nou del matí del dia 20 de gener: li envio un email (amb una e pertinent del tot, ara): “¿Guillem, tens coberta la cosa eròtica? Espero frisosa la teva resposta”. I friso. I m’imagino el Guillem tot encongit, o —¡aneu a saber!— gens encongit. O penedit de cop d’haver assetjat i provocat i requerit fins a una cosa de no dir una dona madura —¿madura?, granadota sí, ¡¿però madura?!: ¡sonada!, i que-vés-a-saber-a-quines-perversions-es-dedica. O pensant: “¿què faig, jo ara?”, “¿li responc?”, “¿esborro el correu perquè no me’l vegi la dona?” Dos quarts de deu, i res... Però a les 9:48:28, exactament: “Teresa [...] (ah, ¿ja us agradaria saber què conté l’el·lipsi, oi?): endavant les atxes de l’erotisme!”. Doncs endavant. ¡Som-hi amb les atxes!

¿Som-hi? Però escolta, Guillem, ¿on foto les atxes? Que ni una atxa ni un carquinyoli, m’hi cap, al final. I és que Sir William, molt assetjament, molta insistència, molt “allargar-ho”, però al final (¡és que aquests homes —cavallers i tot— sempre fan igual!), resulta que només em concedeix un pim-pam de 40-45... línies. I així ja em direu què. O sigui que, com sol passar sovint, ens quedem a mitges. ¡Què dic, a mitges; amb preliminars justets i gràcies!